Envia-ho a un amic:   |  Imprimeix: 
Comparteix :    | 


De l'aporia del temps: 12.467 dies o 10 hores

David Fernàndez #CUP @HiginiaRoig


El pres polític basc Jon Bilbao Moro recupera la llibertat després de gairebé 29 anys. Malgrat que li corresponia per llei haver-la recuperat el 2002, l'excepció penitenciària —de la doctrina Parot a una cadena perpètua revisable ja gens encoberta— es va acarnissar contra ell, que ha complert la condemna més llarga en un conflicte amb massa sofriment acumulat arreu -gairebé 1.400 víctimes si recomptem tots els morts– i que encara avui acumula 640  presos, 570 en presons espanyoles. Símptoma nu de conflicte irresolt, Bilbao Moro va ser detingut el 1982 quan Rubalcaba era més atleta que polític, Zapatero no era més que un estudiant de Dret lleonès i Patxi Lòpez amb prou feines s'afiliava a les Joventuts Socialistes. El 23-F tan sols acabava de passar.


Si la repressió sempre dualitza i la inquisició exemplifica, mal acompanyada pel silenci de la seva impunitat, es podria dir que aquesta sòrdida realitat penitenciària ha estat sempre apaivagada, mal acompanyada, pel mur estricte de la premsa espanyola durant els últims 30 anys. Més pròxim en el temps, l'estiu de 2010, els barons de la caverna van voler insistir que encara quedaven sense esclarir 11 de les morts —d'un total de 850— causades per ETA. Deontologia trencada i rigor fet miques, cap dels mitjans va voler afegir que dels 27 assassinats per la trama de terrorisme d'Estat que van ser els GAL, encara quedaven —encara queden— 22 morts per esclarir. 22 morts que —a diferència de les 11— ni tan sols s'investiguen. Posats a oblidar, oblidaven també matisar que en els pocs casos parcialment resolts del GAL —sis sumaris amb només dues condemnes rellevants— el compliment de la condemna va ser ínfim o senzillament ridícul: d'una condemna de 75 anys per l'assassinat en calç viva de Lasa i Zabala, el general Galindo només va complir-ne quatre (un 5% de la pena imposada), i se li va atorgar, a la sortida, escorta policial oficial permanent per “la seva especial implicació en la lluita antiterrorista”. “Raons humanitàries”, va adduir llavors Mercedes Gallizo, màxima responsable de la política penitenciària espanyola.
Julen Elorriaga, delegat del govern socialista a Guipúscoa, condemnat també a 75 anys en la mateixa causa, va complir "íntegrament" un 3% de la condemna: 19 mesos escassos dels 900 als quals va ser condemnat. Sumar i seguir per l'abisme de la deriva de la immunitat impune, el 2002, els assassins materials de Lasa i Zabala, els guàrdies civils del grup especial AT1 d'Intxaurrondo, Dorado Villalobos i Bayo Lleial, ja gaudien, a tot drap, del tercer grau: només 6 anys després d'haver estat condemnats a 71 anys. Després mai vam tornar a saber-ne res més; abans, però, sí: prèvia a la seva expulsió de la Guàrdia Civil, en aplicació de la sentència, els va ser concedida una pensió vitalícia. Ovació tancada, tecnico-econòmica, de l'horror al terror. D'Estat. Escasses veus han recordat que del darrer judici pendent dels GAL el 2010 —contra el comissari Miguel Planchuelo, pels atemptats contra els bars Batxoki i Consolation—, la fiscalia i l'advocat de l'Estat de Dret(es) van exigir... la lliure absolució. Tal com va anar.
I és que si el general Galindo encara té qui li escrigui, la impunitat també té qui l'amidi. Bilbao Moro entrava a la presó després d'un 23F del que cap dels condemnats va complir mai íntegrament la pensa imposada. Aquells colpistes cobren avui —avui, ara, aquí— una elevada pensió militar, triennis inclosos, de 1.800 euros mensuals de mitjana. Per haver intentat tombar “la jove democràcia espanyola” no està gens malament, diria Pinochet. Aporia del temps i, també i és clar, aporía financera. D'un frau quotidià.
Contra el rècord de 12.467 dies de presó complerts per Jon Bilbao —majoritàriament en primer grau i en règim d'aïllament— queda, a l'altra cara de la moneda, el doble raser de la impunitat; el rècord antològic, històric i olímpic de la impunitat dels condemnats pels GAL. José Barrionuevo, Rafael Vera, Miguel Planchuelo, Julián Sancristóbal i el socialista Ricardo García Damborenea van ingressar a la presó el 30 de maig de 2001, condemnats per un segrest, el de Segundo Marey, que va ser la primera acció dels GAL.
Tots ells van entrar el 30 de maig de 2001. Van sortir només 10 hores després, quan haurien d'haver sortit el 2011, 10 anys després. Verbrigràcia repressiva: algú va confondre 10 anys amb 10 hores. Van entrar un 30 de maig de 2001 per sortir, 600 minuts de calvari penitenciari, per la mateixa porta per on havien entrat el mateix dia. Després de deu estrictes hores de pas per la presó. L'horror del poder sempre tendeix a l'autoindult i és inusualment puntual. Però només dos mesos després d'aquella excarceració exprés, l'agost de 2001, la seva víctima, Segundo Marey, moria a Baiona: afectada per un mal crònic i un desànim permanent. Que algú l'hi expliqui avui, 30 anys després, a Rubalcaba. O a Rajoy. O a Zapatero. O a Patxi López. O a Pedro J. O al món sencer.

[Il·lustració: Lluís Rafols per a la Directa, on es va publicar l'article i recollit a 'Foc a la barraca'] 

I postdata. Un link imprescindible de l'enyorat Javier Ortiz. Escrit en les tangents del 2006: "De lo de Parot o de cómo vamos de mal en peor".





Imatges